Història

Palmera fou una alqueria islàmica. Darrere l'expulsió dels moriscos es va quedar quasi despoblada. Es pot considerar com hipòtesi que Palmera fora donada a uns dels colons fundadors de Gandia, anomenat Bartolí, d'ací vindria la toponímia que ha quedat impresa des de ben antic. Les dècades 1280-1320 foren uns anys de prosperitat agrícola i demogràfica a la Safor, en un principi els propietaris d'alqueries com Palmera o Rafelsineu emplaçades en terme de la vila reial de Gandia, només gaudien de jurisdicció sobre els seus vassalls , el fur del nou rei Alfons El Liberal (1329) va convertir les propietats del tipus de Palmera en microsenyors feudals, que varen proliferar per les hortes de València, Xàtiva i Gandia. Pel que fa a la Safor, primer el rei, després els senyors i ducs de Gandia vengueren les alqueries senceres a persones riques , ciutadans tant de Gandia com de València per a poder finançar les seues despeses. El paisatge agrícola de Palmera al S. XIV i 1ª part del S XV s'ens dibuixa de la següent manera: horta de cereals, fruiters i hortalisses al voltant de l'alqueria irrigada per la sèquia de Palmera, la ramaderia seria una activitat de subsistència. L'any 1442 ens troben a Pere Andreu autotitulant-se com a senyor d'una alqueria , la de Desvalls, a la que acabava de canviar de nom, d'ara endavant l'alqueria del barranc dels moros s'anomenaria La Palmera. Durant els següents anys l'alqueria de Palmera va ésser comprada per diversos senyors fins que apareix la paraula Borja en el discurs , a partir d'aquest moment i amb el poder d'aquesta família les coses canvien. Diversos membres de la família Borja compraren diverses alqueries i baronies a excepció de Palmera i Rafelsineu que varen quedar fora dels llistats de compres i varen ser adquirides per Pujades. L'any 1510, subsistia només la terra dels Pujades (Piles i Palmera), l'alqueria d'en Tamarit (Guardamar) i Daimús, com un illot microsenyorial entre el ducat dels Borja de Gandia i el comtat d'Oliva, patrimoni dels Centelles. Durant els anys 1519-1522 a València un virulent conflicte social que desembocarà en la Guerra de la Germania. 

 

Els agermanats miraven amb reüll als moros de la terra. El 14 de juliol de 1521 l'exercit agermanat procedent de València conquerí el castell de Xàtiva i es reuniren a Albaida amb els agermanats del sud del regne. Es desconeix el grau de violència del saqueig de Palmera i Rafelsineu pels rebels, però si consta que ambdós llocs perderen la meitat de la seua població , de 33 a 17 cases,. Els supervivents foren obligats a rebre el baptisme i convertir-se al catolicisme. Al cap d'uns mesos, la Germania comença a ésser derrotada, la guerra acabà l'any 1522 i tot poc a poc tornà a la normalitat. El nostre poble quedà d'allò mes empobrit desprès de la guerra. El duc de Gandia aprofità la conjuntura per reclamar sobre Palmera tota la jurisdicció en contra de tots els drets de la senyora Iolanda Mascò de Pujades. Així les coses els moriscos palmerins eren obligats a anar a missa a Piles tots els diumenges i a comportar-se com a vertaders cristians. Econòmicament anys més tard apareix el cultiu del sucre i es sabut per exemple que Piles i Palmera produïen una mitjana anual de 1530 tones de sucre el que significa l'1'11% de la producció anual i els responsables de tota esta producció no eren més que els moriscos palmerins, que eren una ma d'obra vassalla i barata. No tots els moriscos foren expulsat de la Safor. Se'n quedaren molts en edat infantil anomenats morisquets que foren adoptats per veïns cristians o pels repobladors a partir de 1610. Palmera fou repoblada també per mallorquins que conviuen amb algunes famílies de cristians vells. L'any 1615 el comte d'Anna, insolvent i vell, se'n vingué a viure a Palmera, a la casa palau de Palmera. La Carta Pobla dels llocs de Piles i Palmera data de 1611 i es un contracte feudovassallàtic entre el senyor i els seus vassalls dels dos pobles, entre el comte i els pobladors. Amb la mort del comte , 1620, i la crisi del sucre molts dels pobladors pegaren a fugir , així les coses Palmera queda reduïda a 20 habitants en 5 cases l'any 1622. Si fora poc els anys següents foren anys de males collites però malgrat això la població de Palmera s'estabilitzarà al voltant de 12 cases l'any 1646. L'any 1654 Piles i Palmera eren propietat del comte d'Elda, Joan Andreu Coloma i Pujades i la comtessa d'Anna , Elisabet Borja Entrem al s XVIII, aquest segle està marcat per una bonança econòmica a tota la comarca i les ferides obertes de la segona Germania tornaren a obrir-se amb l'ocasió de la Guerra de Successió a la Corona d'Espanya (1702-1714), entre els partidaris de Felip V (França, Castella) i els partidaris de Carles III (Austria, Anglaterra, Holanda, Portugal i el regne d'Aragó). L'alta noblesa i jerarquies foren en general botiflers(causa de Felip V), mentre que molts capellans i ordres religioses mendicants optaren per la causa austríaca. Cas excepcional fou el cas de Palmera amb un veïnat prest a agafar les armes per la causa carlista i amb un senyor feudal, comte d'Anna i Elda, Francesc Coloma que destacaria com a partidari del candidat austríac en contra del que defensava la resta de noblesa saforenca. El conflicte va tenir diversos altibaixos però a la fi s'imposà Felip V i l'aristocràcia botiflera es va fer l'ama de la Safor.

La família Coloma fou desposseïda dels seus comtats d'Anna i Elda i obligada a l'exili, les rendes feudals foren concedides durant anys al duc d'Atri, encara que serien administrades per un grup de prohoms gandians, pixavins. Pel que fa als llauradors varen patir també represàlies dels guanyadors exercides pels botiflers de Gandia, incendiaren les cases dels maulets, embargaren i subhastaren els seus bens, multes, escorcolls, allotjaments dels castellans en les seues cases, execucions dels miguelets (joves maulets de Palmera)i la incorporació de facto al terme de Gandia.

 

La senyoria era administrada des de Gandia. Econòmicament fou ésta una època d'esplendor a la comarca amb l'expansió del morerar (per a filar la seda) que compartia bancals amb la dacsa, blat i arròs, ramaderia domèstica (ovelles i cabres). De tota esta expansió econòmica eren beneficiaris els terratinents i comerciants de Gandia i Oliva que també es beneficiaven de l'arrendament de les rendes i monopoli feudal pertanyent al ducat de Gandia o a les senyories circumdants a ell (Palmera i Piles) . I malgrat que aquestos dels pobles havien sigut tornats a Coloma(1725)i heretats per Puñonrostro(1716-1740) els burgesos de Gandia que administraven el ducat en nom de Lluís Ignasi de Borja (1716-1745) tractaven d'entrebancar el màxim possible la seua emancipació Durant molt anys els senyors de Palmera litigaren per molts diversos afers. A Palmera durant el S XVIII hi hagué famílies acomodades com la de Blai Ferrer o més endavant la dels Todolí.

 

El S.XIX va ésser un període per als palmerins de reivindicacions per la seua pròpia supervivència, una pugna antifeudal perquè cada vegada hi havia més boques que alimentar i menys terra posseïda pels xicotes agricultors, amb aquesta situació molts palmerins s'especialitzaren en l'arrieria, i les dones s'incorporaren al mercat de treball, compraven porcs, els guisaven i els venien per tot arreu. La fi de les senyories també fou la fi dels monopolis feudals( forns, molins, almàsseres), i oferia la possibilitat d'inversió als emprenedors del terme. Palmera es convertí en un poble de llauradors empobrits i jornalers, un rebost envaït per llauradors acomodats dels pobles veïns , només hi havia 5 famílies autosuficients, l'educació al districte escolar Piles-Palmera era impartida per una mestra en Piles.

 

En la dècada del 1850 les coses milloren a la comarca econòmicament parlant: la instal·lació de la fàbrica de la seda Llombard a Almoines l'any 1848 coincidí amb el boom de l'exportació de la pansa. . El terme de Palmera s'omplí de ceps de moscatell i riu-raus, pel que fa a Palmera de la renda total que produïa esta activitat el 35% se l'embutxacaven els palmerins. A la fi del s. XIX el terme de Palmera era un paisatge de blats, regadius, tomaqueres, vinyes de moscatells i riu-raus, com el de Pura i de Candido. Pel que fa al s. XX els primers anys del segle es continuava amb una política caciquil garantida a Palmera per l'autoritat de 2 personatges, Josep Femenia Alemany (1895-1909) i Joan Baptista Carbonell Pellicer (1909-1923). El 98% de la població de Palmera era de llauradors. La indústria es reduïa al molí de la carretera i existia algun bestiar particular. Durant els anys 1910-1912 hi hagué una plaga que va arruïnar les vinyes de moscatell del terme que eren la base de l'economia local, molta gent va haver d'emigrar a Amèrica. Aquesta difícil dècada conclou amb una epidèmia de grip, la cucaracha, que va causar 5 morts a Palmera.

 

Cal destacar que el poble de Palmera a anat adaptant-se als diversos esdeveniments econòmics, polítics i socials del segle. Huí en dia es un poble tranquil, amb qualitat de vida la qual cosa ha provocat un boom en la construcció de vivendes unifamiliars i vivendes adossades que ha contribuït a l'increment de la població que ha passat d'ésser de 496 habitants l'any 1996 a 656 l'any 2005. Mirant avui en dia Palmera qui diria que sols fa uns anys era un poble agrícola rural a la vora d'un barranc.

 

 

Formulari de cerca

Dl Dm Dc Dj Dv Ds Dg
 
 
 
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30